Intermitències: despertar amb el cant d’Al Tall a Miquel Grau

És terrible. Un no sap si realment si és mort, mort vivent o un “demòcrata” precari qualsevol del nostre temps. Però el cas és que pots despertar, de sobte, quan diries que ja estàs despert, com em va passar a mi, quan em vaig despertar enmig d’un concert d’Al Tall al Festlloch. No sé fins a quin punt és sorprenent que algú de la meua edat reaparegue en un lloc així. No recordo clarament què ha passat les darreres setmanes, com vaig arribar al festival i com és possible despertar-se quan ja estàs despert. Sembla que estar dempeus, amb els ulls oberts i una lleguera consciència del que està passant no són elements prou rotunds per assegurar que hom està despert, plenament despert. Recordo que em vaig despertar amb una cervesa a la mà. Una mà amiga m’allargava un porro de marihuana. En vaig fer unes calades (més?). I, mentre expirava el fum lentament, m’entraven les notes d’una cançó d’Al Tall que ressonaven per tot el meu cos fins aflorar pels porus de la meva pell eriçada per l’emoció. Era “A Miquel Grau”, cançó dedicada a un jove assassinat per un feixista el 1979 quan participava de l’enganxada de cartells per celebrar la diada del 9 d’octubre.

No recordo si l’havia escoltat abans. La meva amnèsia també inclou les músiques que dec haver escoltat en el passat. I no sabria dir exactament quina relació pot tenir aquesta cançó amb el meu passat, però el (re)despertar tan sobtat que vaig tenir, aquella claredat vibrant que em encendre el cos,  em fa pensar que és una pista que em porta en el meu jo oblidat i que roman al meu voltant entre clarobscurs que em costen desxifrar.

Per guanyar la llibertat/ quants germans tenen de caure?

El temps continua devorant-me. Només puc plantar-li cara ara mateix si m’armo de paraules: amb elles puc aturar-lo, puc travessar-lo, puc marejar-lo fent-lo anar endavant, endarrere i fent el pi si cal, però, sense elles, sóc arrossegat per les corrents informatives/revolucionàries de cada moment i, de tant en tant, puc treure fora el cap i respirar. Però, de seguida, un cop més, sóc arrossegat violentament per la corrent al límit de morir ofegat fins que recobro oxígens de consciència. Intermitències. Entre la vida i la mort, entre estar despert com un mort vivent, ciutadà-zombi del nostre temps, i estar despert com un viu amatent que vibra en un cos fet consciència i emoció, per fi, sintetitzat en el sentir-se, simplement, un mateix, sense esquizofrènies ni ombres d’identitat. A aquestes alçades del blog, crec prou clar que el meu passat oblidat té a veure amb la lluita, amb la revolució, amb guanyar la llibertat, però també està clar que aquestes intermitències i aquestes recaigudes en torrents i forats temporals només puc superar-les amb els mots, surant sobre versos, creant relats alternatius, donant vida a ficcions i realitats artístiques que puguin subvertir aquesta realitat hegemònica en crisi i en ple enderrocament que tan malament em senta contada pels partits i els mitjans de comunicació interessats en conservar la Cultura de la Transició fins que es desintegri del tot. No val dir-ho més vegades. Les intermitències s’han d’escurçar, i la solució és llançar-me a crear, no perdre’m entre les xarxes que envolten de prop aquesta realitat a subvertir i allunyar-me prou per respirar i poder posar enmig les realitats que desitjo i escric. Caldrà, doncs, recuperar el fil, saber què passa amb la meua cita pendent amb Joan Pla i amb les vidències i il·luminacions de Rimbaud. Jurament de paraula.