Vés al contingut

Exzombi intenta reviscolar en un Taller d’Escriptura Creativa

Octubre 30, 2014

D’ençà del Feslloch, no he parat. Si es pensa bé, si hom ressuscita, és normal que hi torne amb passió i energies renovades. La força refulgent del tornar a néixer. En el meu cas, cal aclarir que jo no tornava d’entre els morts literalment, no vaig sortir de cap tomba ni em vaig aixecar de cap taula d’un tanatori; sinó que, en un sentit metafòric, vaig passar a ser un zombi amnèsic que mal vivia a recuperar la meua identitat, recordar qui sóc i, finalment, recobrar les ganes de viure. De fet, si es té en compte la suma de la mort de la qual ens avisa Vaneigem, per la supervivència penosa en l’actual societat capitalista, i la interpretació de l’esquizofrènia de Deleuze i Guattari i la seua concepció del Cos-Sense-Òrgans, ampliat a un Cos-Sense-Memòria -ni Identitat-, es convindrà que el terme “zombi”, segurament, siga la forma més adient per definir el meu estat d’aleshores. Per això, després, l’esclat de vida, el furor per experimentar i viure moltes coses, intensament, com si no hi hagués demà. Portava massa temps sense recordar l’ahir i deixant passar l’ara.

Ja torna aquesta bilis filosòfica. L’altre dia vaig veure una pel·lícula per la tele, El cas Bourne, que em va fer pensar en la meua situació. El protagonista, Bourne, interpretat per Matt Damon, es desperta malferit i amb amnèsia, i, després d’intentar esbrinar qui és i què li ha passat, acaba descobrint que és víctima d’un sistema del govern nord-americà per crear assassins especialment destres i dotats per eliminar amb discreció les persones que li manen els seus superiors. Jo no tinc latent cap instint assassí, no oculto cap identitat d’heroi ianqui amb pistola, però, si rasco en la pell de la meua amnèsia, de seguida es veuen traces d’aquesta identitat de filòsof revolucionari que tant detesto. És el Matyx del passat, el Matyx que em retorna i no sé ben bé què fer amb ell, és a dir, amb mi i l’altre que d’alguna manera és jo, o part de mi, del que sóc o estic deixant de ser. Qui sap quants anys i per quines experiències vaig passar per forjar aquell Matyx teòric de la revolució. Intueixo que l’angúnia que em causen aquestes arcades amb amarg regust filosòfic estan relacionades amb la meua amnèsia i el meu abandó de l’escriptura anys enrere. I intueixo també que en aquests últims nusos s’estreny la meua pròpia condició de llibertat, de gaudir la vida alliberat d’identitats i subjectivitzacions que no reconec, que em són imposades, que no són qui desitjo ser. És la cruïlla entre les ètiques dissidents -subversives per definició- de la llibertat i la biopolítica.

Foucault de nou en el retrovisor. Aquest nou esforç de mirar endins -i enrere- sé que em comportarà conseqüències negatives. Però sento que arriba l’hora de respondre l’atzar i no perdre més temps en laments estèrils. Vaig veure que s’ofertava un curs sobre Agamben i biopolítica, i, de sobte, em va venir al cap, com si immediatament es descarreguessen a la memòria megabytes i megabytes d’informació al respecte, un grapat d’idees que podrien ser-me útils per comprendre el meu estat zombi, com estic ara i què m’agradaria viure en el moment que esdevé, després, demà, demà passat, en la temporalitat de somnis que puc atrapar i tornar realitat, experiència viscuda.

Així doncs, un curs sobre Agamben actualitzat al nostre context d’avui? Perfecte per a zombis i morts vivents que, com jo, estan lluitant per reviscolar i vèncer la infecció, revertir l’estat mòrbid! Es posa al centre del debat qüestions com la despossessió de drets, les implicacions bipolítiques dels camps de concentració i d’extermini, l’Estat d’excepció que li confereix el poder sobirà de matar individus -també torturar-los, com acaba de confirmar un tribunal castrense dels EUA– sense que siga delicte, impunement. Es remet a la figura legal de l’homo sacer, la qual, segons el dret romà, permet matar legalment, mort que ni tan sols valdria com ofrena als Déus. Em colpeix la memòria un vídeo que vaig veure per Internet fa uns mesos: una manada de Mossos d’Esquadra apallissava un home estès a terra fins matar-lo.

L’assassinat a mans dels Mossos d’Esquadra es deia Juan Andrés Benítez. Google dixit. També hi he trobat un document que tan sols començar a llegir-lo m’ha posat els pèls de punta i m’indica que continuo tenint l’atzar de cara: “El poder és poder matar, i qui pot fer-ho té el poder. Aquesta veritat simple i alhora essencial, que tothom coneix, ha d’estar sempre amagada perquè és desestabilitzadora. El que s’anomena «legitimació del poder» consisteix a inventar una justificació que l’enterri ben endins.”, hi diu Santiago López Petit. Aquest Estat-Guerra de López Petit bé es pot relacionar amb la tanatopolítica -més que biopolítica, política de mort- d’Agamben.

Tanmateix, cal aclarir que Agamben quan parla de biopolítica, com és costum en la filosofia contemporània, parteix de Foucault, de la seua mirada sobre “el cos vivent”, doncs en ell “estan en joc les estratègies polítiques”. Però no podem viure tan sols de Foucault, un genealogista de límits i violències que deixa al descobert dispositius i tecnopolítiques de control i repressió. També ens hauríem de preguntar si des de la perspectiva biopolítica hi hagut algun avanç, si ha millorat la salut, l’esperança de vida, la higiene comú, etc., i si aquests progressos, que han vingut de la mà de la Revolució Industrial primer i de l’anomenat Estat del Benestar després, no han estat un caramel enverinat per l’interès capitalista de tenir una classe obrera “suficientment sana” per treballar eficientment. Volem viure més o millor? Qui té temps per cuidar-se i cuidar els altres? La salut i la normalitat mèdica no és ja una prescripció de l’Estat? Per què no ens havien advertit que la lletra petita del contracte social comportava subsidiàriament un contracte terapèutic que ens faça seguir treballant com un assalariat de l’engranatge capitalista tot i sentir-nos malament, moribunds, zombis totals? El filòsof italià Roberto Esposito parla d’un Estat-Immunitzador, per al qual la immunitas és la forma complementària i negativa de la communitas, i, a base del control del cos social, impedeix el seu lliure desenvolupament. Per a ell, el paradigma d’aquest Estat-Immunitzador seria l’Alemanya nazi. Però les tesis d’Agamben i Esposito s’han d’actualitzar en el nostre context quotidià; certament, el biopoder de l’Estat-Immunitzador contemporani té una centralitat cabdal en la lluita de classes d’avui. No tan sols té el poder sobirà de matar-nos literalment, a cops, fins l’últim alè, com a Juan Andrés Beníteiz, sinó que pot anar matant-nos poc a poc alhora que ens fa immune a aquestes formes de vida immundes d’aquest capitalisme agònic. Potser cert que un dels poders sobirans és el de poder matar impunement, però l’Estat les darrers dècades ha après també a ser més sofisticat, més líquid i difús en les seues formes: alguna vegada se’ls pot morir algun animal -nosaltres-, però la seua idea és alimentar-nos, “cuidar-nos” i fer-nos engreixar fins que arribe el nostre Sant Martí. Fins que esclate la Rebel·lió en la Granja, és clar.

L’excepció -de drets-, per tant, no és l’assassinat de Benítez, sinó totes les petites morts quotidianes, els robatoris de diners, temps i sentiments que sofrim cada dia, l’explotació perversa d’un etern retron al treball, la negació de possibles noves experiències, de la potencialitat infinita de la nostra vida emmanillada. L’assassinat de Benítez és, doncs, la confirmació palmària, l’avís terrible, no sols de què qualsevol pot morir a mans de la policia, sinó que, de fet, tots morim de certa forma si no ens alliberem de les seues trampes.

A més a més, l’Estat-Immunitzador també ens pot servir per parlar de com està afectant el virus de l’èbola: els governs occidentals mobilitzen tots els recursos de l’Estat per tractar de curar a una sola persona infectada, mentre a l’Àfrica en moren milers davant la passivitat i la indiferència dels governs internacionals. Per a ells està més que clar que els i les africanes no formen part de la seua comunitat, poden morir-se i au. El poder de matar indirectament, de deixar morir l’altre. Són molts els indicis que ens fan pensar que, efectivament, l’Estat-Global fa temps que exerceix el seu poder deixar morir milions de persones als països espoliats i empobrits, mal anomenats del “Tercer Món”. Una constant de les xerrameques conspiranoiques és aquella que assegura que les elits mundials tenen decidit fa molt de temps que el planeta no pot sostenir la superpoblació actual, i l’eliminació d’una part de la humanitat -milions- seria un mal menor necessari per a la supervivència de la resta humanitat i, és clar, per la conservació dels seus privilegis i les seues opulentes formes de vida. Curiosament, aquests dies estic veient una sèrie britànica anomenada Utopia, la qual va, precisament, per aquí. Conspiranoia o ficció, la realitat és terroríficament distòpica, i fa temps que els governs, la xarxa d’elits que mou els fils, tant utilitzen el seu poder de matar -desplegant l’Estat-Guerra- com el de deixar morir -desplegant l’Estat-Immunitzador-. L’aparent contradicció del final de frase anterior té una simple i tremebunda explicació: són les altres, les africanes empobrides, les infectades, les il·legals, les que no tenen llibertat de moviment, les que poden morir-se, les que si salten les tanques de Ceuta i Melilla poden ser apallissades fins caure inconscients i ser expulsades de l’Estat sense dret que valgui per a elles. De nou, L’Estat d’excepció permanent. Recordem la vuitena tesi de les Tesis de Filosofia de la Història de Walter Benjamin: “La tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és l’«estat d’excepció» en el que vivim”.

Sí, estic recobrant la memòria, però ara que escric només faig que confirmar l’error. La filosofia i la teoria tornen a escolar-se entre mi, en l’escrit. M’avorreixo quan em descric així. No vull ser més aquest que escriu, cerco la llibertat entre les esquerdes de la paraula que ve, entre els intersticis del discurs, però sembla que no he acabat de vomitar del tot, sempre pot haver-hi una arcada més, expulsió de bilis que surt quan ja no queda res. Durant aquests mesos he fet esport, molt d’esport, fent alguns barbaritats, hores i hores caminant, quilòmetres i quilòmetres corrents. També m’he matriculat a cursets del més variat -informàtica, pintura, fotografia digital…-. He agafat altres feines, mogut per les ganes d’experimentar, aprendre i provar noves coses. Quan arribava a casa, sense ni un segon per a descansar o fer el mandrós, llegia llibres, estudiava o veia pel·lícules i sèries que em baixava d’Internet. Han estat mesos de molta intensitat, d’activitat frenètica, d’esclat del desig de viure. Però, al capdavall, m’he acabat sentit molt sol, sense saber qui sóc, amb la inquietant sensació de ser moltes persones, tenir una identitat múltiple però alhora no ser ningú.

Una de les sortides al solipsisme és la política. Però quina política? M’indigesto amb tanta filosofia i teoria revolucionària, també amb tanta política-espectacle. Ja no puc més. He perdut la paciència. La postpolítica no tan sols s’ha quedat fixada en les formes dels partits i mitjans hegemònics de l’Estat-Capital, sinó que, perillosament, s’estén a algunes de les capes més visibles dels moviments socials. Són normals reformismes, reconstruccions, revolucions democràtiques que modifiquen les polítiques i les formes de l’Estat. Menysprear-ho i bandejar-ho d’una manotada prepotent encara ajudaria menys a comprendre l’estat de les coses i els seus possibles processos de canvis. El problema que tinc és que quan veig en els mitjans de comunicació i les xarxes socials el macrorelat polític hegemònic, en les seues diferents trames -macgufins i trampes de guió incloses-, continuo tenint la sensació de buit, de temps mort, com estar presenciant eternament, en bucle, el final de la pel·lícula de l’Eclipsi d’Antonioni. L’eclipsi d’un règim que no acaba mai del tot, i nosaltres sembla que no tenim el poder suficient per interrompre’l i acabar d’una vegada per totes amb l’espectacle esperpèntic del nostre temps. Vist així, tan sols queda la dignitat rebel, la desobediència manifesta i l’esperança insurreccional. Vist des d’altres perspectives, hi ha altres micropolítiques quotidianes que travessen i sortegen la política-espectacle mediadora, és a dir, ixen fora del seus focus, dels seus platós, dels seus relats. Però també hi ha la incertesa d’on trobar nous espais i relats comuns on no estar sols amb un mateix, que és tot un infern. Noves rebel·lions multitudinàries són possibles.

Certament, la qüestió de la biopolítica i la revolució quotidiana poden anar molt entrelligades quan ens mou el desig de viure, l’afirmació dels plaers i els gaudis de la vida. Antonio Negri toca una tecla clau quan, malgrat les tecnologies, estructures i funcions del biopoder dels governs, ens fa conscients que “en la mesura que el poder ha cercat la vida, la vida també es fa un poder”. El poder de la vida, de gaudir-la, de crear-la, de compartir-la, de poder fer-la comú. El major, el més essencial, i alhora el més ocult dels nostres poders. És d’aquí d’on rau la nostra potència il·limitada, d’on rauen les xarxes de suport mutu i solidaritat, la multitud, el contrapoder, les resistències, les experiències per a mutar-nos en noves formes de subjectivització lliures -sense grillons a desitjos, llenguatges, sexualitats, aventures…-.

O així hauria de ser en teoria. Perquè jo no aconsegueixo tenir la vida que desitjo, tan sols la seua formulació teòrica. I això em frustra. Em fa ràbia. Intento renegar de la filosofia, de tota teoria, de la política feta espectacle mort, i també tinc el pressentiment que hauria de renegar de l’escriptura, com vaig fer antany. Ser un Bartleby més. Per què no donar regna solta al desig de ser un pell roja, ser un fill del sol, un salvatge a la deriva? Per què necessito l’escriptura? És que no sé escapolir-me de la realitat sense ella? Em cal com a un drogoaddicte per sentir-me bé? Però fins a quin punt l’escriptura no és depenent d’aquest pensament teòric occidental que tant m’embafa? Per exemple, l’exotisme del neologisme “biopolítica”, amb la nova formada de teòrics postfoucultians annexada, no fa altra cosa que torna a posar el focus sobre els cossos i la vida, una perspectiva que hauria d’esguerrar tot historicisme de les idees, de la pròpia filosofia i de les teories per a les pràctiques revolucionàries, doncs aquest sistema historicista porta recloent-nos des del naixement de la tragèdia en els límits, els bucles i els desequilibris de poder del pensament hegemònic occidental. Hàmsters corrents per la roda de la gàbia. O és que Epicuri, o Spinoza, o Nietzsche, o Marx, o Artaud, o Vaneigem, o Vicent Andrés Estellés, o Ovidi Montllor, o… tants altres, no aporten res a la biopolítica i al poder de la vida? Tota una història reanomenant les coses i sense posar-nos d’acord, quan l’acord més urgent hauria de ser la ruptura radical d’aquest pensament, del seu llenguatge, del seu miratge espectacular. Tenim cartografiats i ben localitzats els abusos de poder, en escales més macro o micro, per què no ens aixequem tots d’una i trenquem amb el vell ordre que ens oprimeix i malbarata la nostra vida i la del propi planeta?

Per a mi, el problema principal continua estant com al principi: puc vomitar aquesta palla filosòfica, però no sé escriure altres coses que tinga ganes de viure. Començo a dubtar que en el passat sabés escriure poesia, novel·les i altres tipus de narracions. Matyx ho feia sembla ser, però jo sóc el que queda després, el que encara està per fer, i de debò, sincerament, que no sé com continuar-hi. No sé… o no sabia, més ben dit. Ara he trobat una via possible que potser m’ajude a posar el fil a l’agulla i puga reaprendre a escriure i, sobretot, aprendre a viure. Que què he fet? El que sembla més lògic i potser haguera hagut de fer des del principi: apuntar-me a un Taller d’Escriptura Creativa. Tal vegada m’ha arribat aquesta possible solució en el moment oportú, quan ja podia veure un mínim de llum. Ja veurem fins a quin punt aprofito el taller per anar retrobant-me, alliberant-me i gaudint dels poders de la creació, de la imaginació, de l’art, de la poesia, de la ficció, dels impossibles fets realitats.

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: