Vés al contingut

Tan sols els amants queden vius

gener 13, 2015

Volia parlar de l’última pel·lícula de Jarmusch, però ara que hi escrit el títol, després de la setmana de la massacre al Charlie Hebdo i altres morts pel fundamentalisme jihadista, li dóna una connotació més terrible a tot plegat. No perquè la mort, les execucions a sang freda, el terror, estigui per tots els mitjans, per tots els canals, a totes les converses. Sinó perquè cada vegada en som menys els amants i menys els que estem vius. Lamentar-se pels assassinats del Charlie Hebdo sense preguntar-s quina responsabilitat té Occident, principalment, els seus Governs i grans empreses, en aquesta guerra eterna, serveix de ben poc. De fons, interessos financers particulars, guerres brutes, estratègia geopolítica, invasió de països, enderrocament de règims, guerrers civils, venda d’armes, bàndols amics, bàndols enemics, enemics que es tornen amics i a la inversa… La pau i la vida no mai han estat tan subjectes a un mercadeig tan hipòcrita com ara. El ciutadà es manifesta contra el terrorisme però no contra qui l’atia, l’arma i encén la metxa. Ordre mundial de mort amb zero responsables.

Entre els jocs de guerra permesos avui en dia, com poder torturar, mater impunement en qualsevol Estat, com fa els EUA, enderrocar dictadors -com a Saddam Hussein per les famoses “armes de destrucció massiva” inexistents- o presidents electes -com Morsi a Egipte, com tants altres a Amèrica Llatina, des d’Allende als intents de “neutralitzar” a Chávez-, tolerar genocidis a l’Àfrica que “no veiem”, permetre que la població, les cases, la vida i la terra dels palestins siguen arrasades per l’Estat d’Israel, deixar lluitar fins morir els txetxens…, els serveis d’intel·ligència de les grans potències dels Estats-Guerra també contemplen respostes com l’acte terrorista al Charlie Hebdo. De fet, no els ha sorprès ni el més mínim. Fins i tot tenien fitxats i coneixen bé els atacants. Sempre és una qüestió de temps, de què esclate l’atzar de l’horror. No es pot evitar, és part del seu joc. I què podem fer nosaltres? Volem ser morts col·laterals d’aquesta guerra contínua? Quina pau poden aportar-nos els actuals Estats-Guerra? Com interrompre dient que se’ls ha acabat la partida i que no comptin amb nosaltres per aquest joc de falses democràcies? I la croada contra el terrorisme jihadista ens allunya o ens apropa de la pau? Molt em temo que més aviat la segona opció. De moment, quan molts no en saben ni cinc cèntims de l’Islam, ja s’escolten proclames racistes, xenòfobes i contra tot aquell que processi aquesta religió. L’odi xenòfob amplia separacions que fan més difícils contactes, mestissatges, conviure en la diversitat. L’estratègia feixista sempre està atenta per fer créixer aquest odi. L’odi de classe sembla perdut en una societat desclassada, però l’odi a l’altre estranger, l’enemic que ve de fora i concentra tots els mals, és un recurs que alguns no volen deixar d’aprofitar.

I, mentrestant, intentem viure. Potser tan sols els amants queden vius, com diu la pel·lícula de Jim Jarmusch. Amb el que s’ha dit fins ara, sumat als últims posts que havia fet sobre la mort que implica la vida explotada del capitalisme, les diferències entre la supervivència forçada i la vida moguda lliurement per plaers i aventures que ens assenyala amb les seues obres Raoul Vaneigem, tota la nova onada de filosofia i política zombi, l’actualització de les teories biopolítiques de Foucault i Agambem sobre la capacitat dels Estats per poder matar impunement, la qüestió de la vida, d’estar viu, mort o zombi, torna creuar-se insistentment. Aquest cop sembla que encarnat en la figura del vampir, però no tarden en aparèixer també els zombis: nosaltres, els humans. Així s’adreça a nosaltres Adam (Tom Hiddleston), el protagonista de la pel·lícula, vampir deprimit després de segles convivint amb nosaltres, melangia que el porta a viure en un decadent i bell Detroit, tancat a sa casa, amb la seua música, les guitarres i els discos de vinil. Tots els grans mestres de l’art i la ciència han estat marginats per nosaltres en diferents moments de la història. No n’hem aprés res. Ens creiem humans, però som zombis que ni sabem viure. Ni tan sols ja la nostra sang és prou sana per als vampirs, que han de fer meravelles per poder beure sang no contaminada. Adam truca a la seua amant, Eva (Tilda Swinton), vampira també, que viu a Tànger, per fer-li sentir el seu malestar, la seua apatia d’aquest món. Pensa en suïcidar-se amb una bala de fusta especial capaç de posar fi a la vida d’un vampir.

Eva és l’amor. Amb ella, amb l’amor, sí té sentit viure.

Adam és l’artista, Jarmusch. Ell és el vampir que ha xuclat de tants altres homes i dones que elogia, artistes i científics maleïts o amb escassa fortuna en vida -apareixen en la casa d’Adam retrats de Kafka, Poe, Beckett, s’hi parla de Tesla, etc.-, i ha elaborat aquesta obra personal, amb múltiples capes de ficció i filtres poètics, per expressar el que volia des d’aquest dispositiu narratiu. La música evocadora, els plans hipnòtics, el temps aturat, com en un viatge de haixixs, els espais abandonats de Detroit o els solitaris de Tànger, dos tipus de deserts, són els elements estètics amb els quals Jarmusch va entreteixint l’obra i va portant-nos poc a poc, despertant-nos tots els sentits i alhora la consciència, efecte estètic que pocs directors aconsegueixen avui en dia.

Only Lovers Left Alive, una molt bona pel·lícula per començar a posar-se a viure. Res millor per a un zombi, com jo, que fa uns mesos que estic intentant recobrar la meua vida perduda, la qual tan sols recupero mitjançant l’escriptura i quan aquesta mulla la tinta amb experiències vives, vivències que donen la força i els sentits a les paraules per desar-les aquí escrites.

He començat amb la massacre del Chrarlie Hebdo per parlar del film Tan sols els amants queden vius. I voldria acabar parlant de l’amor. Adam no viu amb Eva. Ell viu a Detroit i ella a Tànger. No cal viure físicament al costat de l’altre per estimar-lo. L’amor no és convenció, ni obligació, ni dominació, ni possessió: l’amor ha de ser llibertat, la força i el caliu del batec de l’altre quan ens cal, quan l’infern dintre nostre és insuportable, quan volem sortir de nosaltres mateixes, quan volem compartir-nos, alliberar-nos i obrir-nos a la màgia de l’amor dels i les altres, una infinitat de plaers, experiències i aventures per viure. L’amor lliure, sense mites, pors i prejudicis, és la gran revolució bloquejada per tabús, repressions i mercadeig d’un amor romàntic capitalista que ens aïlla en parelles o famílies convencionals en comptes d’obrir-nos, compartir-nos i ajuntar-nos amb els altres. No esperem més. La història oficial és una farsa que glorifica Shakespeares i ens oculta Marlowes perquè no comprenguem que la nostra pròpia història, la nostra vida, en solitud o compartida, tot i que estigui a l’ombra del fracàs, de la mediocritat, de l’anonimat, és realment la que compta, la que fa grans i petites obres, la que ompli la història tot i que la història no parli de nosaltres. Gaudim-la, doncs. Visquem. Amb amor.

From → Crítiques

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: